Cada any quan
arriba aquest dia, escric alguna coseta !!!
Al principi cada
mes, el dia 19 posava un escrit parlant del meu pare i passa't uns anys vaig
deixar de fer-ho i posava articles quan tenia necessitat de parlar d'ell i de
treure les meves emocions.
Avui fa 6 anys!!! Avui
és dia 19!!!!!!!!!! I per acabar de matar el dia és DIMECRES!!!!!!
Molts cops intentem
oblidar cosetes de la nostra ment i ho aconseguim però altres cops, no podem!!
Naturalment la
data, dia i hora no es pot oblidar!!
19 d'octubre del
2.005!!
Dimecres a les
21.30 de la nit!!
Lloc: curset d'anglès
Fet: trucada
inesperada dient-me: "EVA VINE!!!!! CORRE CAP A CASA!!!!!!!!!"
Final: la mort inesperada
del meu PAPA!!!!!! Un atac de cor d'aquests que diuen "fulminant"
Fets que no
s'obliden!!!
Imatges que no s'obliden!!!!!!!
Impotència del moment que no
s'oblida!!!!!!!!!
Un pare que no s'oblida!!
Naturalment les
coses negatives que acabo de dir, intentes no recordar de cap de les maneres i
potser diria que solament un dia a l'any ho recordo; la resta dels dies intento recordar les coses
bones, els bons records, les bones imatges, i les bones converses!! Això està
clar!! Perquè sinó malament aniríem!!
Avui fa 6 anys que
no el tinc al meu costat!! Son molts cops que penso amb ell o que cosetes que
em recorden amb ell però ara ja no ho expresso tant obertament com abans!!! El motiu no el sé però potser és perquè
m'agrada més compartir aquests moments amb mi mateixa!!!
Amb la persona que més
comparteixo aquests moments, és amb la meva mare perquè és amb qui em sento
millor ja què les dos tenim la mateixa necessitat de parlar d'ell i ens alegra
el dia recordar-lo.
El conte que he
posat anteriorment m'ha recordat molt als meus pares ja què això sempre ho deia
la meva mare; ella sempre li deia al meu pare "vull morir-me abans que tu per
no patir" i el meu pare sempre li deia que no, que ell també pensava el
mateix.
Avui és el teu dia
PAPA!!!!!!
Que dir-te que no
t'hagi dit anteriorment o en silenci!!!!!!!!
T'ENYORO!!!!!!!!!!
Et segueixo trobant
a faltar i t'estimo moltíssim!!!
La vida, no és el
mateix sense tu!! Hem après a viure sense tu i amb el teu record però molts
cops es fa dur no tenir-te al meu costat!!
Molts cops et crido
però no em sents però el meu interior vol pensar que si ,q estàs aquí al meu
costat!!!
Molts cops sento la
teva abraçada i em sento reconfortada!!
Molts cops sento el
teu petó a la front i em sento feliç de recordar la sensació.
Molts cops busco
entre els meus records, les teves paraules d'ànim per sortir-me de les
situacions.
Molts cops busco els teus consells i intento fer el què em vas ensenyar!!
Molts cops busco
les teves fotos per recordar bells temps.
Molts cops parlo
amb tu en silenci perquè et vull sentir a prop meu.
T'ESTIMO
PAPA!!!!!!!!! I T'ENYORO MOLTÍSSIM!!!!!!!!!
2 comentaris:
Un escrit preciós Eva!!
Avui fa 6 anys d'aquell 19 de octubre, també és dimercres i al damunt també he estat fora de Flix. Recordo la trucada de telèfon dient-me que no es trobava be i als cinc minuts, em deien que vinguès cap a Flix, que no hi havia res a fer. Recordo aquells 95km de carretera,que es van fer eterns. Cada km, cada segon semblava que no volés passar. I finalment, l'arribada a casa........
Be, moment durs i dificils que tots hem anat paint i superant a la nostra manera. Però el cervell és molt llest i ens deixa aferrar-nos als records. A mi m'agrada molt utilitzar frases del meu pare , fer servir tot allò que Ell em va ensenyar i ens els moments dificils pensar en com Ell amb la seva calma i el seu bon fer, com ho afrontaria. En definitiva, m'agrada tenir-lo sempre al meu costat i utilitzar tot allò que em va ensenyar. Gràcies Papa per seguir sempre amb mi, amb nosaltres!
Una abraçada!!!
Hola Eva,
a voltes de les teves paraules de record al blog del David, que t'agraeixo infinitament, m'he permés visitar aquest espai per la coincidència de sensacions en relació a les nostres pèrdues.
Tal com apuntes, jo també penso que malgrat que hem anat aquietant les emocions hi ha dies assenyalats on sembla impossible evadir-se dels records més punyents. Em dic que no hauria de ser així, perquè l'absència es nota en el dia a dia, però sí que hi ha dies que remouen.
Per mi, potser la clau és acceptar que mai no hi haurà una acceptació total, valgui el joc de paraules. Però en el camí per intentar-ho, efectivment, un pot anar trobant pau, si té l'actitud adequada davant la vida.
Gràcies per compartir aquests instants virtuals. I un record afectuós pel teu pare (i per la teva mare).
Un petó
Publica un comentari a l'entrada