Aquest conte et convida a la reflexió!!!!!!!!! quan l'estàs llegint et veus reflexat perquè molts cops sense voler-ho deixes de banda a les persones més importants de la teva vida i després hi ha gent que se'n dona compte i altra que ho fa massa tard!!!
Hi ha moltíssima gent que li ha passat i després quan es pregunta, perquè??? que ha fet malament??? i llavors se'n dona compte que no li ha dedicat prou temps amb aquella persona o simplement s'ha anat allunyant d'ella sense donar-se'n compte!!!!!!!!!!!!!
Tal i com diu el conte, has de cuidar a la gent que estimes!!! has de dedicar-li temps perquè amb aquesta vida estem de pas i el que realment omple son les relacions amb les persones, la resta no deixa de ser coses materials!!!!!!!!!!!!
Aquí us deixo el conte:
_____________________________________________________________
UNA FLOR ÚNICA
Hi havia una vegada una jove molt rica que tenia de tot: Un marit meravellós, fills excel•lents, una feina estupenda i una família unida. El problema era que ella no aconseguia conciliar les diverses facetes de la seva vida i sempre estava angoixada pel fet que sentia que la seva existència era deficitària en alguna àrea. Si la feina li consumia molt de temps, ella en treia del dels fills; si sorgien problemes, ella deixava de banda el marit,pressuposant naturalment que ell ho entendria... I així les persones que estimava eren deixades sempre per a més endavant.
Un dia, el seu pare, un home molt savi i amb una gran experiència de la vida, li va fer un regal: una planta caríssima i raríssima,plena de flors, de la qual només quedava un exemplar en tot el món. I li digué:
- Filla, aquesta planta t'ajudarà molt, més del que t'imagines! Només hauràs de regar i podar de tant en tant i, de vegades, conversar-hi una mica. A canvi, et donarà perfum i flors meravelloses. La jove, emocionada, li va agrair l'obsequi. Les flors eren d'una bellesa incomparable i es va sentir feliç de ser l'única persona al món que tenia aquella planta excepcional.
El temps anà passant, van sorgir problemes, la feina cada cop consumia més temps de la seva vida. Vivia confusa, sempre amb presses, i s'oblidà de cuidar la planta. Quan arribava a casa, de vegades la mirava. Les flors eren allà, no mostraven cap senyal de debilitat o mort, eren allà, belles i perfumades. I, aleshores, ella hi passava de llarg. Fins que un dia, de manera inesperada, la planta va morir. Ella va arribar a casa i es va endur un ensurt. Les flors, marcides; les fulles, esgrogueïdes; les arrels, totalment resseques...
La jove va plorar molt i va explicar a son pare el que havia passat. El pare aleshores li respongué:
- M'imaginava que això passaria. No et puc donar una planta igual. Era única al món. No hi ha cap altra flor igual i no pot ser substituïda, de la mateixa manera que tampoc ho poden ser els teus fills, el teu marit,la teva família o els teus amics. Les coses que no es cuiden, moren.
UNA FLOR ÚNICA
Hi havia una vegada una jove molt rica que tenia de tot: Un marit meravellós, fills excel•lents, una feina estupenda i una família unida. El problema era que ella no aconseguia conciliar les diverses facetes de la seva vida i sempre estava angoixada pel fet que sentia que la seva existència era deficitària en alguna àrea. Si la feina li consumia molt de temps, ella en treia del dels fills; si sorgien problemes, ella deixava de banda el marit,pressuposant naturalment que ell ho entendria... I així les persones que estimava eren deixades sempre per a més endavant.
Un dia, el seu pare, un home molt savi i amb una gran experiència de la vida, li va fer un regal: una planta caríssima i raríssima,plena de flors, de la qual només quedava un exemplar en tot el món. I li digué:
- Filla, aquesta planta t'ajudarà molt, més del que t'imagines! Només hauràs de regar i podar de tant en tant i, de vegades, conversar-hi una mica. A canvi, et donarà perfum i flors meravelloses. La jove, emocionada, li va agrair l'obsequi. Les flors eren d'una bellesa incomparable i es va sentir feliç de ser l'única persona al món que tenia aquella planta excepcional.
El temps anà passant, van sorgir problemes, la feina cada cop consumia més temps de la seva vida. Vivia confusa, sempre amb presses, i s'oblidà de cuidar la planta. Quan arribava a casa, de vegades la mirava. Les flors eren allà, no mostraven cap senyal de debilitat o mort, eren allà, belles i perfumades. I, aleshores, ella hi passava de llarg. Fins que un dia, de manera inesperada, la planta va morir. Ella va arribar a casa i es va endur un ensurt. Les flors, marcides; les fulles, esgrogueïdes; les arrels, totalment resseques...
La jove va plorar molt i va explicar a son pare el que havia passat. El pare aleshores li respongué:
- M'imaginava que això passaria. No et puc donar una planta igual. Era única al món. No hi ha cap altra flor igual i no pot ser substituïda, de la mateixa manera que tampoc ho poden ser els teus fills, el teu marit,la teva família o els teus amics. Les coses que no es cuiden, moren.
(del llibre: No són contes... és la vida!! )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada