Desprès que Bankei morís, un invident que vivia prop del temple
del mestre li va dir a un amic:
“Com que no hi veig, no puc observar la cara d’una persona, així
que tinc que jutjar el seu caràcter pel so de la seva veu. Normalment quan
sento algú felicitar a algú altre per la seva felicitat o èxit, també sento un
to secret d’enveja. Quan expressen condol per la mala fortuna d’algú, escolto
plaer i satisfacció, com si el que ofereix el condol estigués realment content
que hi hagués alguna cosa a guanyar en aquest món.
“Tot i això, de tota la meva
experiència, la veu de Bankei sempre era sincera. Sempre que expressava
felicitat, no escoltava res més apart de felicitat, i quan expressava pena,
pena era tot el que escoltava.”
_________________
La reflexió d'avui és molt maca i et diu moltíssimes coses al mateix moment!!!!!
A mi m'agrada i em quedo amb que hem de ser sempre nosaltres mateixos!!!!!!! hem de saber expressar els nostres sentiments encara que molts cops ens costi demostrar els positius!!!!!!!!! les penes ràpidament sabem extreure-les ja què ens ofega per dins però i les cosetes positives??????????????? quants cops les dius a la gent que t'envolta?????????????? és trist però real!!!!!!! hi ha moltíssima gent que no sap demostrar-ho!! a les persones que més estimem ens costa dir un t'estimo, fer una abraçada, fer 4 petons, o simplement dir alguna cosa bona amb aquesta persona!!!!!!!!!! son petits detalls que hauríem de canviar!!!!!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada