Avui he estat buscant algun dels contes que vaig passar a l'ordinador del llibre dels contes i m'ha fet gràcia posar aquest!!és un conte trist i de fet, el dia que el vaig llegir em va fer emocionar!!! la veritat és què et fa reflexionar molt!!
Perquè les persones per molt independents que vulguem ser, sempre necessiten l'ajuda dels nostres!!!
_____________________________________________________
NINGÚ NO TRIOMFA SOL
Durant el Segle XV, en una petita vila propera a Nuremberg, vivia una família amb divuit nens. Per donar de menjar a la família el pare treballava gairebé divuit hores diàries a les mines d'or. Malgrat les condicions tan pobres en què vivien, dos dels fills d'Albrechr Dürer tenien un somni: Ambdós volien desenvolupar el seu talent per a l'art, però certament sabien que la seva família mai no els podria pagar els estudis a l'Acadèmia.
Després de moltes nits de conversacions, van arriar a un acord. Llançarien a l'aire una moneda. El perdedor treballaria a les mines per pagar els estudis de qui guanyés. En acabar els estudis, el guanyador pagaria aleshores els estudis de l'altre amb les vendes de les seves obres o com bonament pogués. Així ho van fer, i Albrechr va guanyar i se'n va anar a estudiar a Nuremberg.
L'Albert va treballar durant quatre anys a les mines per sufragar els estudis del seu germà, que des del primer moment va causar una gran sensació a l'Acadèmia. Els gravats, les talles i els olis d'Albrecht van arribar a ser molt millors que els de molts dels seus professors i, en el moment de la graduació, ja havia començat a guanyar sumes considerables amb les vendes del seu art.
Quan el jove artista va tornar a la vila, la família Dürer es va reunir per fer un sopar en honor seu. En acabar aquesta vetllada memorable, Albrecht es va posar dempeus des del seu lloc d'honor de la taula i proposà uns brindis pel seu estimat germà, que tant s'havia sacrificat per fer realitat els seus estudis. Les seves paraules van ser:
- I ara, Albert, germà meu, és el teu torn. Ara pots anar tu a Nuremberg a cercar els teus somnis, que jo em faré càrrec de tu.
Tots els ulls es van girar plens d'expectativa cap al racó de la taula que ocupava Albert, qui, amb el rostre ple de llàgrimes, movia el cap mentre murmurava una vegada i una altra: "No, no, no....". finalment, Albert es va posar dempeus i va mirar un moment a cadascun d'aquells estimats, després es dirigí al seu germà i posant-li la mà a la galta digué suament:
- No, germà, no puc anar a Nuremberg. Ja és tard per a mi. Cada os dels meus dits s'han trencat almenys un cop, i l'artritis de la mà dreta ha avançat tant que fins i tot m'ha costat aixecar la copa durant el teu brindis... Imagina't si hagués de treballar amb les delicades línies del compàs o el pergamí, i tampoc no podria fer anar la ploma ni el pinzell... No, estimat germà, per mi ja és tard.
Han passat més de 450 anys. Avui dia els gravats, els olis, les aquarel.les, les talles i altres obres d'Albrecht Dürer es poden contemplar en museus d'arreu del món, però la majoria de les persones només en recorda un.
Durant el Segle XV, en una petita vila propera a Nuremberg, vivia una família amb divuit nens. Per donar de menjar a la família el pare treballava gairebé divuit hores diàries a les mines d'or. Malgrat les condicions tan pobres en què vivien, dos dels fills d'Albrechr Dürer tenien un somni: Ambdós volien desenvolupar el seu talent per a l'art, però certament sabien que la seva família mai no els podria pagar els estudis a l'Acadèmia.
Després de moltes nits de conversacions, van arriar a un acord. Llançarien a l'aire una moneda. El perdedor treballaria a les mines per pagar els estudis de qui guanyés. En acabar els estudis, el guanyador pagaria aleshores els estudis de l'altre amb les vendes de les seves obres o com bonament pogués. Així ho van fer, i Albrechr va guanyar i se'n va anar a estudiar a Nuremberg.
L'Albert va treballar durant quatre anys a les mines per sufragar els estudis del seu germà, que des del primer moment va causar una gran sensació a l'Acadèmia. Els gravats, les talles i els olis d'Albrecht van arribar a ser molt millors que els de molts dels seus professors i, en el moment de la graduació, ja havia començat a guanyar sumes considerables amb les vendes del seu art.
Quan el jove artista va tornar a la vila, la família Dürer es va reunir per fer un sopar en honor seu. En acabar aquesta vetllada memorable, Albrecht es va posar dempeus des del seu lloc d'honor de la taula i proposà uns brindis pel seu estimat germà, que tant s'havia sacrificat per fer realitat els seus estudis. Les seves paraules van ser:
- I ara, Albert, germà meu, és el teu torn. Ara pots anar tu a Nuremberg a cercar els teus somnis, que jo em faré càrrec de tu.
Tots els ulls es van girar plens d'expectativa cap al racó de la taula que ocupava Albert, qui, amb el rostre ple de llàgrimes, movia el cap mentre murmurava una vegada i una altra: "No, no, no....". finalment, Albert es va posar dempeus i va mirar un moment a cadascun d'aquells estimats, després es dirigí al seu germà i posant-li la mà a la galta digué suament:
- No, germà, no puc anar a Nuremberg. Ja és tard per a mi. Cada os dels meus dits s'han trencat almenys un cop, i l'artritis de la mà dreta ha avançat tant que fins i tot m'ha costat aixecar la copa durant el teu brindis... Imagina't si hagués de treballar amb les delicades línies del compàs o el pergamí, i tampoc no podria fer anar la ploma ni el pinzell... No, estimat germà, per mi ja és tard.
Han passat més de 450 anys. Avui dia els gravats, els olis, les aquarel.les, les talles i altres obres d'Albrecht Dürer es poden contemplar en museus d'arreu del món, però la majoria de les persones només en recorda un.
Un dia, per retre homenatge al seu germà Albert, Albrecht Dürer va dibuixar les seves mans maltractades, amb els palmells units i els dits apuntant al cel. Va anomenar aquella poderosa obra simplement MANS, però és coneguda a tot el món com MANS QUE RESEN.
No són contes... és la vida!!
No són contes... és la vida!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada