Divendres em vaig deixar de posar un article!!
Seguint en la recerca d'articles que parlen de l'accident de la barca, vaig trobar l'article que posava el Sr. Llecha de la web relats en català; em va fer gràcia buscar-lo perquè fa molt de temps que estic registrada amb aquesta web i estant molt bé els escrits. Em va costar trobar-lo ja què l'enllaç que posava a l'article de la Veu de Flix estava malament però finalment buscant per la web el vaig trobar.
El senyor que escriu amb aquesta web signa baix el pseudònim de Tsevid!! Té bastants articles escrits i alguns d'ells parlen de Flix, del nostre riu i dels seus records al nostre poble.
La veritat és que no sé qui és però m'agrada com escriu!!
Així que avui deixaré el seu article que parla de l'accident de la barca del 1.945!!! a veure que us sembla!!
_______________________________
Vida i mort en una vila com Flix
Un relat de Tsevid (31-08-2008)
Les arrels d’un arbre són les mans que uneixen un riu al compàs de cada nissaga. Els rius són somnis que destil•len records entre les arbredes dels meus delers. Els carrers són mare d’una ànima de ribera que anhela escoltar les veus d’una vila que són sentor d’aquest present.
En la més freda nit, quan Selene mostrava la seva vilesa de deessa, recordo com la meva àvia em col•locava acuradament en el meu bressol per cantar-me la més bella cançó que mai oblidaré.
Sé que cantava en nom d’un poble que brollava del ventre d’un Ebre que em sembla haver somiat, efígie d’il•lusions colpides pel moll estim de les seves aigües.
Cada nit era com un estol de notes de cel que em transportaven cauteloses cap un passat imperfecte besats per un llavis anònims.
És allí on podia imaginar-me els carrers d’aquest Flix enyorat, on m’esperava la meva iaia per guiar-me, com Virgili, cap un paradís on dormiten els més bells records.
Tots els viatges començaven en les entranyes d’una gran porta perduda entre els carrers de la Raval i que ocultava en el somriure un cinquanta-tres.
El seu interior amagava la faula de tot un llinatge del qual desconec bona part de la història, l’únic que sé és que el càntic d’aquesta nissaga, a la qual pertanyo, va ser escrit amb tinta d’immortalitat per Feliciano, Magdalena, Josep i Remei, avis de la meva mare, pares dels meus avis, els qui somreien als seus néts amb el mateix estim que dinou anys més tard em somriuen a mi.
Sense haver-los conegut crec saber-ho tot sobre ells. La reminiscència copsada en les lletres d’algú no molt llunyà a mi m’ha ajudat a conèixer els artífex d’aquesta llegenda.
Els paratges que entre somnis veig, sempre de la mà de la meva iaia, són un mirall amalgamat de cors que bombegen somriures al compàs de les llàgrimes d’aquest riu que és vida i mort en una vila com Flix.
Sempre havia sentit als savis del poble elogiar aquestes aigües sota l’eterna ombra del Freixa, símbol de la terra nostra.
Esmentaren que fou precisament ell, el qui, amb tendresa batejà aquesta vil i abraçà el seu suau ventre formant la sinuosa curvatura que esdevindria la seva identitat.
Remar entre els somnis es besar-li els llavis a la nimfa de les oportunitats, és creuar la porta de la imaginació, abraçar la nit amb olor d’estel. Somiar, és trobar la teva vida més enllà dels dictàmens de la solitud, mes seguint amb les lletres de Calderón de la Barca tots sabem que la vida es un somni i que els somnis, somnis són.
Sempre que he sentit a algú parlar d’aquest Ebre nostre he vist en els seus ulls la nostàlgia que a voltes ha aconseguit fer fort tot un poble.
Tots els matins, quan el primer raig de l’alba irromp la meva habitació, obro els ulls i em llevo a una estranya sensació de neguit. No existeix el dia en que no se’m repeteixi un mateix somni, és com si el riu, cansat de tanta memòria, em volgués mostrar l’altra cara de la moneda, impossible d’oblidar.
És un tres de febrer de mil nou-cents quaranta-cinc, la força del sol ens colpeix amb fúria el blanquinós desig de les nostres esquenes, les tórtores canten al compàs del vent i jo em trobo més enllà del riu recollint olives al mas de Soc per poder ajudar a tirar endavant una família immergida en plena postguerra.
Avui és un dissabte diferent, fa hores que estic treballant i, tot i això, tinc el somrís dibuixat a la cara. Avui, per fi, podré dur diners a casa.
Amb la paga entre les mans i la nit ocupant el seu lloc all firmament va arribar l’ora de tornar a la llar i de travessar, per últim cop, el riu.
El camí resulta a cada segon més complicat de veure, la boira fa que ens sentim a cada passa més perdudes i el fred ens obliga a perdre la barca que ens duria de nou a casa.
En arribar al confí de la nostra travessera vam veure com el riu, immergit en una follia
Desmesurada, intentava deseixir-se, per sempre, del pes d’aquella barca que havia tingut en el seu poder durant tant de temps.
Bona part del poble s’havia aplegat a la vora de l’Ebre per tal de poder albirar qui eren aquells viatgers que tant de perill estaven corrent.
El temps empitjorava a cada segon que passava, els passatgers d’aquella darrera travessia eren conscients del risc al qual estaven sotmesos, el temor era impossible de controlar, eren sabedors que possiblement, no aconseguirien arribar a l’altre extrem del riu.
Enmig d’aquella tempesta de plors i sofrença, dos piragües es van cobrir de coratge i es van llençar, nedant a contracorrent, a les pèrfides mans del riu per tal de salvaguardar les nimfes verges que udolaven l’hecatombe que Flix estava a punt de sofrir amb el fi de dur-les de nou a casa.
La perplexitat que en aquest moment regna en el temple de Neptú fa que se’ns ennuvoli la vista i no poguéssim veure més enllà de les nostres pors.
Des de l’altre costat del riu veiem les nostres mares, germanes i filles abraçar-se entre elles i plorar en silenci la possibilitat que l’endemà, a la taula, hi pugui faltar un plat.
La corrent va mostrant-se cada cop més imprudent i va enfurismant les ombrívoles aigües d’aquest riu cec de maldat que cap ànima s’atreveix a creuar.
Els homes que capitanejaven les dues piragües ens ofereixen la seva mà per tal que pugem i abandonem d’una vegada per totes aquestes terres de ningú.
Amb la por i la fatiga ennuegant-me els sentits veig com tan sols són dos les joves que s’atreveixen a unir-se a aquest viatge sense fi de la mà dels barquers, Dolores i Benita, dos adolescents filles de Flix que són victòria, pau i futur vers les adversitats que el destí interposa en el camí.
Deixant enrere el temor de la tempestat i nedant a contracorrent inicien el turmentós camí de tornada, el qual esdevindrà en els cinc minuts més angoixosos de la història de tot un poble.
Tots els ulls estan atents als moviments en zig-zag que les piragües dibuixen sobre el sarcàstic somriure del riu; l’aigua colpeix amb fellonia els cossos dels passatgers amb la intenció de fer-los perdre l’equilibri i obligar-los a entrar a l’habitació de l’eternitat; un moviment en fals podria suposar la baixada del teló d’un darrer espectacle.
Fent un excés de força i un ús abusiu de la tranquil•litat les dos joves aconsegueixen arribar, amb problemes, a la zona més anhelada, durant aquell curt període, de Flix.
La gent del poble baixa corrents a ajudar les dos noies que tremoloses planyen l’ensurt que l’Ebre els hi acaba de donar, mes, abans d’arribar a la vora del riu on estan esperant Dolores i Benita, una darrera ràfega de vent, causada per l’enuig d’Eolo, arrenca atroçment l’últim cable que subjecta la barca on es torben unes ànimes que no van voler esperar.
En aquest moments la desesperació impera al llarg del meandre. Els crits dels tripulants són el mirall d’una tragèdia telada amb mans d’aranya que no trigarà en endur-se els fills de Flix.
La barca cada cop és més lluny dels nostres ulls, es mou d’un costat a l’altre com si intentes escapar de les rets que el riu li ha llençat.
En arribar a l’alçada de FECSA, les aigües de l’Ebre colpegen colèricament les parets de l’embarcació obligant-la a perdre l’equilibri i abandonar, entre llàgrimes i gemecs, aquesta terra nostra.
Un silenci irromp en els nostres cor. Intentem anar al rescat dels que en aquell moment habiten enmig les aigües, mes la forta tempesta ens impossibilita l’arribada. El riu és ple de bens i rostres coneguts que el poble sap que difícilment podran tornar a abraçar.
D’entre les aigües veig uns nàufrags vèncer la impetuosa riuada on hi havia Jaume de cal “moro”, pastor d’ofici i triomfador, amb l’ajut dels seus bens, d’aquest fatídic tres de febrer.
Els dies predecessors a aquesta nefasta data van estar coberts de dol i de silenciosa melangia, puix que a partir d’aquell moment, moltes famílies només podrien besar el rostre dels seus estimats en una fotografia en blanc i negre.
La gent del poble no es podia creure res del que havia passat. El riu, que sempre havia estat al costat de tots nosaltres, ens havia traït per emportar-se l’or més pur de Flix.
Sé que ningú no ha oblidat aquest minuts que tant de mal han fet a la història d’aquest poble, sé que en són moltes les persones que per les nits encara temen pel records infortunat que aquestes aigües van suscitar i també sé que tot i que no conegui les persones que allí van lluitar contra els garres del destí, conec als seus néts, fills i germans i que, per tant, el seu somrís romandrà immortalitzat en la memòria de tots nosaltres.
Seguint en la recerca d'articles que parlen de l'accident de la barca, vaig trobar l'article que posava el Sr. Llecha de la web relats en català; em va fer gràcia buscar-lo perquè fa molt de temps que estic registrada amb aquesta web i estant molt bé els escrits. Em va costar trobar-lo ja què l'enllaç que posava a l'article de la Veu de Flix estava malament però finalment buscant per la web el vaig trobar.
El senyor que escriu amb aquesta web signa baix el pseudònim de Tsevid!! Té bastants articles escrits i alguns d'ells parlen de Flix, del nostre riu i dels seus records al nostre poble.
La veritat és que no sé qui és però m'agrada com escriu!!
Així que avui deixaré el seu article que parla de l'accident de la barca del 1.945!!! a veure que us sembla!!
_______________________________
Vida i mort en una vila com Flix
Un relat de Tsevid (31-08-2008)
Les arrels d’un arbre són les mans que uneixen un riu al compàs de cada nissaga. Els rius són somnis que destil•len records entre les arbredes dels meus delers. Els carrers són mare d’una ànima de ribera que anhela escoltar les veus d’una vila que són sentor d’aquest present.
En la més freda nit, quan Selene mostrava la seva vilesa de deessa, recordo com la meva àvia em col•locava acuradament en el meu bressol per cantar-me la més bella cançó que mai oblidaré.
Sé que cantava en nom d’un poble que brollava del ventre d’un Ebre que em sembla haver somiat, efígie d’il•lusions colpides pel moll estim de les seves aigües.
Cada nit era com un estol de notes de cel que em transportaven cauteloses cap un passat imperfecte besats per un llavis anònims.
És allí on podia imaginar-me els carrers d’aquest Flix enyorat, on m’esperava la meva iaia per guiar-me, com Virgili, cap un paradís on dormiten els més bells records.
Tots els viatges començaven en les entranyes d’una gran porta perduda entre els carrers de la Raval i que ocultava en el somriure un cinquanta-tres.
El seu interior amagava la faula de tot un llinatge del qual desconec bona part de la història, l’únic que sé és que el càntic d’aquesta nissaga, a la qual pertanyo, va ser escrit amb tinta d’immortalitat per Feliciano, Magdalena, Josep i Remei, avis de la meva mare, pares dels meus avis, els qui somreien als seus néts amb el mateix estim que dinou anys més tard em somriuen a mi.
Sense haver-los conegut crec saber-ho tot sobre ells. La reminiscència copsada en les lletres d’algú no molt llunyà a mi m’ha ajudat a conèixer els artífex d’aquesta llegenda.
Els paratges que entre somnis veig, sempre de la mà de la meva iaia, són un mirall amalgamat de cors que bombegen somriures al compàs de les llàgrimes d’aquest riu que és vida i mort en una vila com Flix.
Sempre havia sentit als savis del poble elogiar aquestes aigües sota l’eterna ombra del Freixa, símbol de la terra nostra.
Esmentaren que fou precisament ell, el qui, amb tendresa batejà aquesta vil i abraçà el seu suau ventre formant la sinuosa curvatura que esdevindria la seva identitat.
Remar entre els somnis es besar-li els llavis a la nimfa de les oportunitats, és creuar la porta de la imaginació, abraçar la nit amb olor d’estel. Somiar, és trobar la teva vida més enllà dels dictàmens de la solitud, mes seguint amb les lletres de Calderón de la Barca tots sabem que la vida es un somni i que els somnis, somnis són.
Sempre que he sentit a algú parlar d’aquest Ebre nostre he vist en els seus ulls la nostàlgia que a voltes ha aconseguit fer fort tot un poble.
Tots els matins, quan el primer raig de l’alba irromp la meva habitació, obro els ulls i em llevo a una estranya sensació de neguit. No existeix el dia en que no se’m repeteixi un mateix somni, és com si el riu, cansat de tanta memòria, em volgués mostrar l’altra cara de la moneda, impossible d’oblidar.
És un tres de febrer de mil nou-cents quaranta-cinc, la força del sol ens colpeix amb fúria el blanquinós desig de les nostres esquenes, les tórtores canten al compàs del vent i jo em trobo més enllà del riu recollint olives al mas de Soc per poder ajudar a tirar endavant una família immergida en plena postguerra.
Avui és un dissabte diferent, fa hores que estic treballant i, tot i això, tinc el somrís dibuixat a la cara. Avui, per fi, podré dur diners a casa.
Amb la paga entre les mans i la nit ocupant el seu lloc all firmament va arribar l’ora de tornar a la llar i de travessar, per últim cop, el riu.
El camí resulta a cada segon més complicat de veure, la boira fa que ens sentim a cada passa més perdudes i el fred ens obliga a perdre la barca que ens duria de nou a casa.
En arribar al confí de la nostra travessera vam veure com el riu, immergit en una follia
Desmesurada, intentava deseixir-se, per sempre, del pes d’aquella barca que havia tingut en el seu poder durant tant de temps.
Bona part del poble s’havia aplegat a la vora de l’Ebre per tal de poder albirar qui eren aquells viatgers que tant de perill estaven corrent.
El temps empitjorava a cada segon que passava, els passatgers d’aquella darrera travessia eren conscients del risc al qual estaven sotmesos, el temor era impossible de controlar, eren sabedors que possiblement, no aconseguirien arribar a l’altre extrem del riu.
Enmig d’aquella tempesta de plors i sofrença, dos piragües es van cobrir de coratge i es van llençar, nedant a contracorrent, a les pèrfides mans del riu per tal de salvaguardar les nimfes verges que udolaven l’hecatombe que Flix estava a punt de sofrir amb el fi de dur-les de nou a casa.
La perplexitat que en aquest moment regna en el temple de Neptú fa que se’ns ennuvoli la vista i no poguéssim veure més enllà de les nostres pors.
Des de l’altre costat del riu veiem les nostres mares, germanes i filles abraçar-se entre elles i plorar en silenci la possibilitat que l’endemà, a la taula, hi pugui faltar un plat.
La corrent va mostrant-se cada cop més imprudent i va enfurismant les ombrívoles aigües d’aquest riu cec de maldat que cap ànima s’atreveix a creuar.
Els homes que capitanejaven les dues piragües ens ofereixen la seva mà per tal que pugem i abandonem d’una vegada per totes aquestes terres de ningú.
Amb la por i la fatiga ennuegant-me els sentits veig com tan sols són dos les joves que s’atreveixen a unir-se a aquest viatge sense fi de la mà dels barquers, Dolores i Benita, dos adolescents filles de Flix que són victòria, pau i futur vers les adversitats que el destí interposa en el camí.
Deixant enrere el temor de la tempestat i nedant a contracorrent inicien el turmentós camí de tornada, el qual esdevindrà en els cinc minuts més angoixosos de la història de tot un poble.
Tots els ulls estan atents als moviments en zig-zag que les piragües dibuixen sobre el sarcàstic somriure del riu; l’aigua colpeix amb fellonia els cossos dels passatgers amb la intenció de fer-los perdre l’equilibri i obligar-los a entrar a l’habitació de l’eternitat; un moviment en fals podria suposar la baixada del teló d’un darrer espectacle.
Fent un excés de força i un ús abusiu de la tranquil•litat les dos joves aconsegueixen arribar, amb problemes, a la zona més anhelada, durant aquell curt període, de Flix.
La gent del poble baixa corrents a ajudar les dos noies que tremoloses planyen l’ensurt que l’Ebre els hi acaba de donar, mes, abans d’arribar a la vora del riu on estan esperant Dolores i Benita, una darrera ràfega de vent, causada per l’enuig d’Eolo, arrenca atroçment l’últim cable que subjecta la barca on es torben unes ànimes que no van voler esperar.
En aquest moments la desesperació impera al llarg del meandre. Els crits dels tripulants són el mirall d’una tragèdia telada amb mans d’aranya que no trigarà en endur-se els fills de Flix.
La barca cada cop és més lluny dels nostres ulls, es mou d’un costat a l’altre com si intentes escapar de les rets que el riu li ha llençat.
En arribar a l’alçada de FECSA, les aigües de l’Ebre colpegen colèricament les parets de l’embarcació obligant-la a perdre l’equilibri i abandonar, entre llàgrimes i gemecs, aquesta terra nostra.
Un silenci irromp en els nostres cor. Intentem anar al rescat dels que en aquell moment habiten enmig les aigües, mes la forta tempesta ens impossibilita l’arribada. El riu és ple de bens i rostres coneguts que el poble sap que difícilment podran tornar a abraçar.
D’entre les aigües veig uns nàufrags vèncer la impetuosa riuada on hi havia Jaume de cal “moro”, pastor d’ofici i triomfador, amb l’ajut dels seus bens, d’aquest fatídic tres de febrer.
Els dies predecessors a aquesta nefasta data van estar coberts de dol i de silenciosa melangia, puix que a partir d’aquell moment, moltes famílies només podrien besar el rostre dels seus estimats en una fotografia en blanc i negre.
La gent del poble no es podia creure res del que havia passat. El riu, que sempre havia estat al costat de tots nosaltres, ens havia traït per emportar-se l’or més pur de Flix.
Sé que ningú no ha oblidat aquest minuts que tant de mal han fet a la història d’aquest poble, sé que en són moltes les persones que per les nits encara temen pel records infortunat que aquestes aigües van suscitar i també sé que tot i que no conegui les persones que allí van lluitar contra els garres del destí, conec als seus néts, fills i germans i que, per tant, el seu somrís romandrà immortalitzat en la memòria de tots nosaltres.
1 comentari:
BMW автомобиль всех поколений безупречен во всем.
www.fedrado.ru Здесь представлены модели самых мощных и быстрых из всей коллекции BMW/
Семейство M (motorsport) Power Лучшие авто
Publica un comentari a l'entrada