Son dates que no s'obliden i ahir no sé perquè el destí em va portar a tornar a navegar pel bloc del Natxo; un bloc dedicat al seu fill David el qual ens va deixar a l'edat de 12 anyets!!!
És un bloc maquíssim amb el qual el seu pare parla del seu fill, dels seus records, de les seves vivències i sobretot del seus sentiments.
Sempre he pensat que l'escriure ens ajuda moltíssim a treure les nostres penes, les nostres alegries i sobretot les nostres preocupacions!! crec que ajuda a coneixe't a tu mateix, a saber en tot moment com estàs.
Ara feia temps que no el visitava però abans entrava molt sovint ja què em feia sentir ben aprop d'ell i em feia sentir que no era la única persona que ho estava passant malament.
Naturalment ahir quan vaig llegir el seu últim article em va fer emocionar molt i em va fer pensar amb el meu amic Rodri i la seva family, amb els mals moments que està passant perquè pedre un fill ha de ser molt dur i conviure amb això encara més.
És un bloc maquíssim amb el qual el seu pare parla del seu fill, dels seus records, de les seves vivències i sobretot del seus sentiments.
Sempre he pensat que l'escriure ens ajuda moltíssim a treure les nostres penes, les nostres alegries i sobretot les nostres preocupacions!! crec que ajuda a coneixe't a tu mateix, a saber en tot moment com estàs.
Ara feia temps que no el visitava però abans entrava molt sovint ja què em feia sentir ben aprop d'ell i em feia sentir que no era la única persona que ho estava passant malament.
Naturalment ahir quan vaig llegir el seu últim article em va fer emocionar molt i em va fer pensar amb el meu amic Rodri i la seva family, amb els mals moments que està passant perquè pedre un fill ha de ser molt dur i conviure amb això encara més.
També em va fer pensar amb la Elia que no parla gaire però sé que ho està passant malament!! son moments durs que ningú et pot ajudar ja què això cadascú reacciona i ho passa a la seva manera, tots necessitem el nostre temps però cada persona és un món i tot és respectable; uns saben exterioritzar més i altres s'esfonsen en el silenci.
Suposo que al Natxo no li sabrà greu, però posaré un enllaç del seu article per a què podeu llegir aquest escrit tant maco que ha fet pel seu fill.
Avui fa 1000 dies.
1000 dies són massa dies d’absència. És massa temps sense poder viure la teva presència física. Et tinc molt present, David, fill, però desitjaria amb tota la meva ànima poder fer-te un altre petó, furtivament, perquè sé que no et deixaries; poder sentir un cop més el teu sonor i freqüent esclat de riure; poder tornar a enfadar-me per fer-te el ronsa i no venir a taula al meu primer crit; poder viure el teu entusiasme davant una nova descoberta; poder agobiar-me amb les teves enrabiades per haver-te quedat encallat en el món virtual d’un videojoc; poder escoltar els teus primers dubtes propis de la teva incipient inseguretat d’adolescent; poder abraçar-te tot veient junts una peli a la tele; poder tornar a fer-te embogir fent-te pessigolles.
Amb aquesta absurda mania que tinc de comptar-ho tot, també he comptat que avui fa 1000 dies. I somric pensant que tu també eres igual de raret que el teu pare i et recordo comptant les telecadires que se’ns creuaven mentre jo intentava, entre riures dels dos, que et fixessis en el meravellós paisatge nevat a vista d’ocell…
No sé massa ni que escric. Estic aquí assegut a la teva habitació, 1000 dies ja sense el teu cos. I m’empapo emocionat de tu, dels teus objectes, de les teves vivències, de la teva companyia; tot sembla ara tan trist.
Ho sento, procuro sempre estar agraït, honorar el teu record escampant bon rotllo, alegria i tendresa. Però de tant en tant, també em puc permetre acceptar la tristesa i l’enyor, no?
Natxo Rovira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada